Dijous 15: TV, EDUCACIÓ I CULTURA LLIURE
Enviado por neokinok el Sáb, 01/27/2007 - 14:29.
TV i CULTURA LLIURE (Dijous 15)
La televisió com a eina educativa
TransEducaMundi
La Xarxa d'Educació en Comunicació
AulaMèdia
“Lo primero que advertimos cuando se oye la tv, sin estímulo visual que capte nuestra atención, son los gritos. (…) En realidad es lo que escuchamos (u oímos de fondo) todos a diario. Y ahí radica, precisamente, lo más grave: no se trata de una excepción. (…)”
“La tv hace entrar en los hogares, en nuestro ocio – especialmente en el de los niños – y en sus cabezas – más vulnerables que las nuestras – toda clase de experiencias innecesarias y deformativas usando como vehículo la imagen en su condición de medio eficazmente impactante. (…) el televisor es real objetivamente hablando, y los pequeños dan a sus mensajes más credibilidad que a otros aspectos de lo que convencionalmente denominamos realidad y de la que ellos se sienten ajenos.” (...)
“¡Qué importa que el 80% de los accidentes de tráfico afecten a jóvenes de entre 15 y 25 años y muchos de ellos estén causados por el uso de la moto! Lo único que interesa es vender. Y en el capitulo de ventas, o de compras, el joven es el rey. También el niño. Por eso la televisiones procuran contar con el mayor número de niños y jóvenes entre sus adictos telespectadores.”
Lolo Rico, extractos de "TV, fábrica de mentiras", Espasa Calpe, 1998.
Lolo Rico (dirigió "La bola de cristal" desde su comienzo en 1984 hasta su final, cuatro años más tarde. Ya desde 1970 había trabajado como guionista, programadora y realizadora de RTVE, además de ser también responsable del Área de Programas Infantiles y Juveniles. Ha publicado, entre otros: “TV, fábrica de mentiras” y “El buen Espectador”. “Ver y enseñar a ver tv”. Es miembro de la Academia de Ciencias y Artes de EEUU y de la española, y jurado permanente de los premios Grammy.
COPIA ESTE LIBRO. David Bravo Bueno Copia este libro
Una idea dinàmica creada i gestionada pels alumnes sobre experimentació audiovisual i televisiva: anàlisi, recursos i difusió. El col·lectiu Neokinok, format actualment per professionals de diferents àmbits com l’educació, la comunicació, la tecnologia, l’art i la sociologia, realitza projectes de televisió experimental. Des de l’any 1998, ha desenvolupat diversos prototipus electrònics relacionats amb el camp de la creació audiovisual i la televisió. Darrerament, aquest col·lectiu s’ha interessat en el món educatiu, plenament conscient de la necessitat d’una Educació en Comunicació, perquè és obvi que els estudiants han d’aprendre i practicar amb les tecnologies de la comunicació. És ben sabut que l’estímul mediàtic té molta influència en la societat actual, tant en la construcció d’un món simbòlic que cohabita amb el món real com en la seva possibilitat de manipulació de desigs, necessitats de consum, creació d’opinió, etc. Per tant, hem de crear estratègies d’anàlisi i coneixement per fer front al bombardeig constant d’informació manipulada al qual els nens i joves són tan permeables dins i fora de l’escola.
La nostra proposta contempla un aprenentatge significatiu que comporta una implicació de l’alumnat en tot el procés educatiu, considerant la praxi com un element indispensable. Per tal que els nens i joves no només retinguin els coneixements teòrics, sinó que també els copsin i absorbeixin mentalment, distingint entre el que és simplement aprendre i el que significa l’aprehensió -és a dir, l’absorció de l’objecte a estudiar per part del subjecte cognoscent-, l’aprenentatge ha de ser experiencial-vivencial i ha d’incloure una dimensió lúdica i experimental.
TV experimental. Taller a Bamako, Mali.
http://www.mangorodja.org
Així doncs, mitjançant aquesta proposta, volem aplicar els nostres coneixements i experiència a l’ensenyament, des de l’educació primària fins al Batxillerat, formant els alumnes perquè construeixin en equip la infraestructura necessària per a crear una televisió experimental i gestionar-la posteriorment sense que la intervenció dels adults sigui imprescindible, amb autonomia. Per aconseguir-ho, els educands començaran a fabricar el seu equipament reutilitzant aparells electrònics –activitat que augmentarà llur grau de consciència mediambiental i no consumista- o modificant-ne algun component. El fet que construeixin ells mateixos la maquinària implica un cost reduït, un manteniment més sostenible i una major creativitat.
D’altra banda, cal tenir present que els nens i els joves veuen molta televisió i que aquesta experiència audiovisual pot servir perquè ells mateixos creïn i controlin els seus propis mitjans. A partir dels seus continguts preferits, es poden inspirar per a fer versions de programes existents i, tot jugant, aprendran a fer una lectura crítica del mitjà televisiu alhora que podran crear nous continguts i aportar innovacions al llenguatge audiovisual.
Per tal que tot això s’acompleixi, la nostra proposta comporta l’oferta d’una sèrie de tallers on s’inclou la realització tècnica d’un estudi de televisió modular, amb diversos nivells de dificultat, i que implica diferents costos. Cal que els alumnes aprenguin a construir les seves eines: un equipament realitzat en diferents fases que aconsegueixi formar una estructura amb capacitat per produir i crear continguts televisius.
Tècnicament, aquesta estructura hauria de comptar amb un plató per fer programes en directe, amb un estudi d’edició, amb un sistema radiant i amb accés a Internet. Des de Neokinok estem investigant sobre diferents invents o enginys que seran els futurs elements que composaran una televisió de mecànica popular. Els nens i els joves han de dominar la tecnologia, han de saber fer funcionar sols aquest equipament, sense adults, i l’han de poder mantenir amb solucions senzilles, començant per l’automatització de continguts, uns sistemes de generació d’imatge sintètica, una gestió de continguts recopilats de la Xarxa, etc. Com a exemple, podem imaginar un plató que es composa de diverses càmeres que s’accionen prement un botó i en el qual es troba un personatge televisiu (l’actor) que és també càmera i realitzador alhora. A més, gestiona l’ús de diferents fonts de vídeo o n’automatitza l’edició.
TV experimental (Una TV en una maleta)
De fet, pensem que la televisió a l’escola hauria de ser experimental, diferent de qualsevol altra televisió convencional, alhora que caldria que oferís més dinamisme i facilitat de maneig per a l’usuari (en aquest cas, l’alumne), tot donant possibilitats a la creació audiovisual, tant en directe com en diferit. A més, destacarem que l’emissió i la difusió són el format final de presentació, i per això es necessiten unes estructures televisives descentralitzades i amb possibilitat d’automatització, per garantir l’emissió fins i tot quan ningú no és present.
Considerem important que el fet de construir l’estudi sigui assequible per a totes les escoles i per a tots els cursos. El sistema modular incentiva l’autoconstrucció i permet que cada escola inverteixi el temps i la dotació que es vegi capaç d’assumir per cada any escolar. A més, està implícita en el projecte la desmitificació de l’estructura televisiva convencional –que no ha de ser ni prohibitivament cara, ni necessàriament exclusiva de grans empreses-, així com el foment d’un accés més democràtic a la tecnologia.
El projecte deriva en la petició d’unes freqüències lliures a l’espai radioelèctric per a l’ús experimental televisiu i per poder difondre televisió en un àmbit comunitari. Així, el model també es fa permeable a la seva audiència i aquesta pot respondre al mitjà gràcies a la seva proximitat. Creiem que és un dret de tots els ciutadans poder tenir accés directe als canals de televisió, ja que considerem que l’espai radioelèctric és un bé públic, com encara reconeix la legislació vigent. Per tant, és un dret dels nens i els joves el fet de tenir una presència mediàtica al mateix nivell que les empreses privades o públiques.
És per això que un dels nostres objectius a llarg termini seria la creació d’una xarxa televisiva entre les escoles, on cadascuna d’elles fos un node de televisió comunitària, així com un centre de recursos per a la creació i la difusió audiovisual. La xarxa esmentada creixeria com un rizoma, independentment de la distància geogràfica entre els nodes, i aquests haurien d’estar preparats per fer connexions en directe, radioenllaços, produccions col·lectives, intercanvi de coneixement i dubtes a temps real, etc. Aquesta xarxa de totes les escoles pot comptar amb una plataforma única amb una difusió d’abast autonòmic. Creiem que una plataforma d’aquestes característiques resulta d’interès públic general, i per tant hauria de ser assumida per l’administració com a televisió pública amb difusió en tot el territori autonòmic.
Finalment, amb aquest projecte pretenem promoure, fomentar i garantir un aprenentatge cooperatiu, creatiu, mobilitzador, transformador, significatiu i transversal. És per això que creiem que els alumnes han de treballar en equip desenvolupant projectes que tindran visibilitat dins i fora de l’escola. Aquesta és la principal raó per la qual pensem que l’Educació en Comunicació i la integració de les TIC a l’escola han de comptar amb el suport d’un programa de continguts que contempli tant els valors pedagògics com els socials i ètics. Estem convençuts que el mitjà televisiu és una eina privilegiada per treballar tots aquests valors, així com per ajudar els nens i joves a créixer amb un esperit crític.
Patrícia Agüera Pàmies i Daniel Miracle
Article a aulamedia
Per un model sostenible de televisió
Mecánica popular: TV experimental para niños (Portugal)
La televisió com a eina educativa
TransEducaMundi
La Xarxa d'Educació en Comunicació
AulaMèdia
“Lo primero que advertimos cuando se oye la tv, sin estímulo visual que capte nuestra atención, son los gritos. (…) En realidad es lo que escuchamos (u oímos de fondo) todos a diario. Y ahí radica, precisamente, lo más grave: no se trata de una excepción. (…)”
“La tv hace entrar en los hogares, en nuestro ocio – especialmente en el de los niños – y en sus cabezas – más vulnerables que las nuestras – toda clase de experiencias innecesarias y deformativas usando como vehículo la imagen en su condición de medio eficazmente impactante. (…) el televisor es real objetivamente hablando, y los pequeños dan a sus mensajes más credibilidad que a otros aspectos de lo que convencionalmente denominamos realidad y de la que ellos se sienten ajenos.” (...)
“¡Qué importa que el 80% de los accidentes de tráfico afecten a jóvenes de entre 15 y 25 años y muchos de ellos estén causados por el uso de la moto! Lo único que interesa es vender. Y en el capitulo de ventas, o de compras, el joven es el rey. También el niño. Por eso la televisiones procuran contar con el mayor número de niños y jóvenes entre sus adictos telespectadores.”
Lolo Rico, extractos de "TV, fábrica de mentiras", Espasa Calpe, 1998.
Lolo Rico (dirigió "La bola de cristal" desde su comienzo en 1984 hasta su final, cuatro años más tarde. Ya desde 1970 había trabajado como guionista, programadora y realizadora de RTVE, además de ser también responsable del Área de Programas Infantiles y Juveniles. Ha publicado, entre otros: “TV, fábrica de mentiras” y “El buen Espectador”. “Ver y enseñar a ver tv”. Es miembro de la Academia de Ciencias y Artes de EEUU y de la española, y jurado permanente de los premios Grammy.
COPIA ESTE LIBRO. David Bravo Bueno Copia este libro
Una idea dinàmica creada i gestionada pels alumnes sobre experimentació audiovisual i televisiva: anàlisi, recursos i difusió. El col·lectiu Neokinok, format actualment per professionals de diferents àmbits com l’educació, la comunicació, la tecnologia, l’art i la sociologia, realitza projectes de televisió experimental. Des de l’any 1998, ha desenvolupat diversos prototipus electrònics relacionats amb el camp de la creació audiovisual i la televisió. Darrerament, aquest col·lectiu s’ha interessat en el món educatiu, plenament conscient de la necessitat d’una Educació en Comunicació, perquè és obvi que els estudiants han d’aprendre i practicar amb les tecnologies de la comunicació. És ben sabut que l’estímul mediàtic té molta influència en la societat actual, tant en la construcció d’un món simbòlic que cohabita amb el món real com en la seva possibilitat de manipulació de desigs, necessitats de consum, creació d’opinió, etc. Per tant, hem de crear estratègies d’anàlisi i coneixement per fer front al bombardeig constant d’informació manipulada al qual els nens i joves són tan permeables dins i fora de l’escola.
La nostra proposta contempla un aprenentatge significatiu que comporta una implicació de l’alumnat en tot el procés educatiu, considerant la praxi com un element indispensable. Per tal que els nens i joves no només retinguin els coneixements teòrics, sinó que també els copsin i absorbeixin mentalment, distingint entre el que és simplement aprendre i el que significa l’aprehensió -és a dir, l’absorció de l’objecte a estudiar per part del subjecte cognoscent-, l’aprenentatge ha de ser experiencial-vivencial i ha d’incloure una dimensió lúdica i experimental.
TV experimental. Taller a Bamako, Mali.
http://www.mangorodja.org
Així doncs, mitjançant aquesta proposta, volem aplicar els nostres coneixements i experiència a l’ensenyament, des de l’educació primària fins al Batxillerat, formant els alumnes perquè construeixin en equip la infraestructura necessària per a crear una televisió experimental i gestionar-la posteriorment sense que la intervenció dels adults sigui imprescindible, amb autonomia. Per aconseguir-ho, els educands començaran a fabricar el seu equipament reutilitzant aparells electrònics –activitat que augmentarà llur grau de consciència mediambiental i no consumista- o modificant-ne algun component. El fet que construeixin ells mateixos la maquinària implica un cost reduït, un manteniment més sostenible i una major creativitat.
D’altra banda, cal tenir present que els nens i els joves veuen molta televisió i que aquesta experiència audiovisual pot servir perquè ells mateixos creïn i controlin els seus propis mitjans. A partir dels seus continguts preferits, es poden inspirar per a fer versions de programes existents i, tot jugant, aprendran a fer una lectura crítica del mitjà televisiu alhora que podran crear nous continguts i aportar innovacions al llenguatge audiovisual.
Per tal que tot això s’acompleixi, la nostra proposta comporta l’oferta d’una sèrie de tallers on s’inclou la realització tècnica d’un estudi de televisió modular, amb diversos nivells de dificultat, i que implica diferents costos. Cal que els alumnes aprenguin a construir les seves eines: un equipament realitzat en diferents fases que aconsegueixi formar una estructura amb capacitat per produir i crear continguts televisius.
Tècnicament, aquesta estructura hauria de comptar amb un plató per fer programes en directe, amb un estudi d’edició, amb un sistema radiant i amb accés a Internet. Des de Neokinok estem investigant sobre diferents invents o enginys que seran els futurs elements que composaran una televisió de mecànica popular. Els nens i els joves han de dominar la tecnologia, han de saber fer funcionar sols aquest equipament, sense adults, i l’han de poder mantenir amb solucions senzilles, començant per l’automatització de continguts, uns sistemes de generació d’imatge sintètica, una gestió de continguts recopilats de la Xarxa, etc. Com a exemple, podem imaginar un plató que es composa de diverses càmeres que s’accionen prement un botó i en el qual es troba un personatge televisiu (l’actor) que és també càmera i realitzador alhora. A més, gestiona l’ús de diferents fonts de vídeo o n’automatitza l’edició.
TV experimental (Una TV en una maleta)
De fet, pensem que la televisió a l’escola hauria de ser experimental, diferent de qualsevol altra televisió convencional, alhora que caldria que oferís més dinamisme i facilitat de maneig per a l’usuari (en aquest cas, l’alumne), tot donant possibilitats a la creació audiovisual, tant en directe com en diferit. A més, destacarem que l’emissió i la difusió són el format final de presentació, i per això es necessiten unes estructures televisives descentralitzades i amb possibilitat d’automatització, per garantir l’emissió fins i tot quan ningú no és present.
Considerem important que el fet de construir l’estudi sigui assequible per a totes les escoles i per a tots els cursos. El sistema modular incentiva l’autoconstrucció i permet que cada escola inverteixi el temps i la dotació que es vegi capaç d’assumir per cada any escolar. A més, està implícita en el projecte la desmitificació de l’estructura televisiva convencional –que no ha de ser ni prohibitivament cara, ni necessàriament exclusiva de grans empreses-, així com el foment d’un accés més democràtic a la tecnologia.
El projecte deriva en la petició d’unes freqüències lliures a l’espai radioelèctric per a l’ús experimental televisiu i per poder difondre televisió en un àmbit comunitari. Així, el model també es fa permeable a la seva audiència i aquesta pot respondre al mitjà gràcies a la seva proximitat. Creiem que és un dret de tots els ciutadans poder tenir accés directe als canals de televisió, ja que considerem que l’espai radioelèctric és un bé públic, com encara reconeix la legislació vigent. Per tant, és un dret dels nens i els joves el fet de tenir una presència mediàtica al mateix nivell que les empreses privades o públiques.
És per això que un dels nostres objectius a llarg termini seria la creació d’una xarxa televisiva entre les escoles, on cadascuna d’elles fos un node de televisió comunitària, així com un centre de recursos per a la creació i la difusió audiovisual. La xarxa esmentada creixeria com un rizoma, independentment de la distància geogràfica entre els nodes, i aquests haurien d’estar preparats per fer connexions en directe, radioenllaços, produccions col·lectives, intercanvi de coneixement i dubtes a temps real, etc. Aquesta xarxa de totes les escoles pot comptar amb una plataforma única amb una difusió d’abast autonòmic. Creiem que una plataforma d’aquestes característiques resulta d’interès públic general, i per tant hauria de ser assumida per l’administració com a televisió pública amb difusió en tot el territori autonòmic.
Finalment, amb aquest projecte pretenem promoure, fomentar i garantir un aprenentatge cooperatiu, creatiu, mobilitzador, transformador, significatiu i transversal. És per això que creiem que els alumnes han de treballar en equip desenvolupant projectes que tindran visibilitat dins i fora de l’escola. Aquesta és la principal raó per la qual pensem que l’Educació en Comunicació i la integració de les TIC a l’escola han de comptar amb el suport d’un programa de continguts que contempli tant els valors pedagògics com els socials i ètics. Estem convençuts que el mitjà televisiu és una eina privilegiada per treballar tots aquests valors, així com per ajudar els nens i joves a créixer amb un esperit crític.
Patrícia Agüera Pàmies i Daniel Miracle
Article a aulamedia
Per un model sostenible de televisió
Mecánica popular: TV experimental para niños (Portugal)